MANUAL D'ESTIL RÀDIO

INDEX

0- Introducció: Còdi etic

1- Característiques del llenguatge radiofònic.

2- Els Espais informatius.

3- Gèneres informatius radiofònics.

4- La retransmissió d'esdeveniments informatius.

5- Gèneres d'opinió.

6- La participació dels oïdors en els espais informatius.

7- El llenguatge en els textos informatius.

8- El llenguatge.

9- Glossari, Protocol I Tractament politic.

10- Qüestions de sensibilitat social

0- Introducció: Codi Etic

El nostre objectiu és crear valor de forma sostenible en l'exercici de les nostres

activitats per a la societat, els ciutadans, els nostres clients, els nostres

treballadors, els accionistes de la societat i els altres grups d'interés, prestant

un servici de qualitat, per mitjà d'actuacions respectuoses amb el medi ambient,

afavoridores d'una societat més justa, pacífica, integradora i igualitària, sense

importar sexe, ètnia, religió, opinió o qualsevol altra condició, duent a terme

actuacions que contribuïsquen a l'eliminació de barreres de col·lectius amb

discapacitats, a la igualtat d'oportunitats entre dones i hòmens i a la defensa

dels drets de tots els col·lectius, en especial aquells més sensibles a la

marginació, i generant ocupació i riquesa en el seu entorn i considerant als

seus treballadors un actiu estratègic, fomentant el seu desenrotllament,

formació i mesures de conciliació, i afavorint un bon entorn de treball i la

igualtat d'oportunitats efectiva, com així es reflecteix en els estatuts de Canal

Maestrat S.L en el seu objecte social:

"considera desde su fundación un reto trabajar a favor de la igualdad de

hombres y mujeres, garantizar el principio de igualdad de oportunidades entre

hombres y mujeres, la implantación de la igualdad de género y el desarrollo de

actuaciones dirigidas a la igualdad efectiva entre hombres y mujeres.

También cuenta entre sus objetivos, en caso de que se proceda a la

subcontratación, favorecer que se haga con entidades sociales o sin ánimo de

lucro.

También persigue como criterio de actuación, facilitar la integración social y

laboral de las personas con discapacidad y de otros colectivos de población

especialmente desfavorecidos"

La nostra ràdio té com a vocació des del seu naixement ser una emissora amb

un discurs integrador, just, pacífic i igualitari. I al mateix temps, potenciar i

donar a conéixer, la història, el patrimoni tant material com immaterial, la cultura

i les arrels de la Comunitat Valenciana difonent-les. Defenem una programació

diversa i plural, amb espai per a les nostres tradicions, llengua, música i

actualitat, i també programes que denuncien qualsevol tipus de discriminació,

que faça visibles a aquells que per raons injustes són oblidats. Però no sols la

programació és important. No podem construir una comunicació diferent si

errem en l'ús de ferramentes bàsiques com el llenguatge. El que ens diferencia

no és només el què diem, sinó el com ho diem. Este llibre d'estil és una guia

composta per normes ètiques i una estratègia dirigida a realitzar un periodisme

radiofònic de manera coherent, honesta i eficaç, i ha de constituir-se en

referència per a tots aquells que d'una manera o una altra participen en el

projecte de la nostra emissora.

1- Característiques del llenguatge radiofònic.

Les peculiaritats del mitjà radiofònic condicionen l'expressió parlada. El

periodista radiofònic ha de ser conscient de la fugacitat del missatge; l'oïdor no

pot tornar a escoltar el que s'està explicant, no pot comprovar si ha entès bé la

informació. La seua única opció és escoltar el text al moment, en l'ordre, i amb

el ritme que estableix el locutor. Per tant, escriure per a la ràdio implica saber

utilitzar adequadament el principal instrument del periodista, la paraula. Per a

això, es tindran en compte les característiques bàsiques del llenguatge parlat i

les seues exigències:

• Claredat: es tracta de fer assequible l'expressió perquè existeix el risc

d'interrompre l'assimilació mental dels missatges si s'adopten codis que

requereixen esforços reflexius i per tant, temps de descodificació (comprensió)

• El concret, en forma activa i present. En ràdio són necessàries les formes que

més "vitalitzen" les imatges i els relats. En casos d'equivalència semàntica,

millor les formes simples que les compostes, el present que el passat, la frase

activa que la passiva.

• Brevetat. Les exigències del temps, la necessitat de facilitar l'assimilació i la

fugacitat del missatge obliguen a la ràdio a construir mitjançant períodes i

frases breus que asseguren la comprensió.

El periodista radiofònic està obligat a dominar l'ortografia, la morfologia, la

sintaxi i un vocabulari ric. Ha de saber escriure i narrar però a més ha d'adaptar

la seua escriptura i narració al ritme, cadència i entonació requerits a cada

moment. A aquestes característiques ha d'unir-se el matís de l'expressió

personal. A través del micròfon, la qual cosa es perd des del punt de vista

plàstic es guanya en els matisos d'expressió exclusius del so i en la possibilitat

de testimoniatges personalitzats a través de la veu; és el que es pot denominar

to comunicatiu, necessari tant en informatius com en programes. La veu, la

música, els efectes i el silenci són els elements sonors que determinen la

capacitat expressiva. L'harmonia de tots ells entorn d'un contingut interessant

serà la que permeta sostenir el relat radiofònic. Així, captar l'atenció i

l'interés del públic i fer-ho amb la gramàtica adequada al mitjà i al missatge

serà la principal exigència del periodista radiofònic.

2- Els Espais informatius

2.1 El butlletí de notícies

La programació informativa s'articula al voltant de dos formats: els butlletins

horaris i els diaris informatius.

El butlletí horari és l'eix de la continuïtat informativa; per això té una gran

rellevància en la identificació de la cadena. Les prioritats informatives, la

immediatesa de les notícies, el rigor, la pluralitat i l'estil comunicatiu aporten les

línies clau d'aquesta identitat. El butlletí, de manera genèrica, respon a la

finalitat de recopilar les notícies més importants, oferir notícies d'última hora i

avançar els aspectes noticiosos que són objecte de l'interés informatiu. D'una

manera més àmplia, el butlletí adona d'aquells fets més significatius ocorreguts

des de l'anterior servei informatiu, amplia les dades de les notícies flaix -en el

cas que n'hi hagi hagut-, rescata algunes referències sobre les notícies més

importants difoses en el recent servei principal i, finalment, recorda aquells

esdeveniments que estan ocorrent al moment de l'emissió i els que

previsiblement es produiran en el temps que intervé fins al següent programa

informatiu.

Encara que no hagen de tenir l'aspiració de cobrir ni en temps ni en profunditat

la càrrega d'informació dels diaris parlats, les notícies més importants han de

tenir cabuda en tots els butlletins. Cada butlletí ha de contemplar-se com a

baula d'una cadena informativa que mostra l'aposta informativa de l'emissora,

la que li dóna personalitat enfront de la resta de cadenes de radi i fins i tot

d'altres mitjans audiovisuals o interactius. Aquesta qualitat obligarà a actualitzar

totes les informacions que s'emeten en un butlletí. Actualitzar els continguts

suposa aportar elements que no només ressalten la importància de la notícia

sinó la seua immediatesa o la seua projecció de futur.

El butlletí de notícies pot presentar diversos formats; dependrà de factors com

el nombre de veus, la capacitat de desplegament de mitjans, el grau de

complexitat tècnica i l'estil de redacció. Alguns butlletins ofereixen únicament

una selecció de notícies que es llegeixen des de l'estudi central. Uns altres, a

més d'això, fan ús de connexions de durada normalment breu, ja siga amb

l'exterior, ja amb la xarxa d'emissores locals i territorials amb la

finalitat que siguen aquestes els qui narren la notícia des del lloc en què s'ha

produït. L'emissora de ràdio ha d'oferir un model de referència d'acord amb

la seua capacitat tècnica i professional, amb el rigor i la complexitat amb què

pretén ser reconeguda pels oïdors.

Quan es decidesca incloure testimoniatges o corts l'objectiu serà enriquir la

notícia. En aquest cas, haurà de tenir-se en compte la importància del

testimoniatge i la seua qualitat sonora. El tall ha de durar el temps

imprescindible perquè el missatge emés siga congruent, desenvolupe una idea

amb principi i final i resulte radiofònicament acceptable. Excepte excepcions, ha

d'evitar-se tallar un testimoniatge en alt; existeixen recursos com el de baixar el

so quan es considera que l'oïdor ja s'ha format una idea del que estava

expressant el personatge en qüestió. En tots els casos, l'oïdor ha d'entendre

què diuen totes i cadascuna de les veus que intervenen en el butlletí.

Presentació del butlletí de notícies.

Encara que existeixen diversos models de presentació, el més comú es basa

en la figura d'un locutor principal, encarregat de subministrar les dades noves

de cadascuna de les notícies mitjançant la lectura del que es denominen

entradetes, transicions o continuïtats i/o de llegir la notícia completa.

El locutor principal pot recolzar-se en un altre locutor d'estudi, una segona veu,

per a la lectura d'aquelles informacions amb desenvolupament. La resta de

participants seran els periodistes de la xarxa d'emissores o delegacions de la

cadena, els periodistes de la redacció central que es troben a aquesta hora

"cobrint" determinades informacions i, si n'hi hagués, els corresponsals a

l'estranger. En qualsevol dels casos, és el conductor principal qui ha de

presentar l'últim fet o introduir el conegut fins al moment i la resta de veus

ampliaran o desenvoluparan els eixos exposats pel conductor principal.

L'habitual és establir transicions verbals entre notícies. Són les anomenades

transicions, continuïtats o entradetes, noms que reben les frases/paràgrafs que

actuen com a llaços o ponts entre una informació conclosa i la que segueix.

Aquesta manera d'encadenar les notícies entre si atorga a la locució una

aparent naturalitat, ja que les notícies són narrades amb esquemes similars als

utilitzats en el llenguatge col·loquial; no obstant això, existeix el risc d'incórrer

en tòpics o relacions forçades alienes al rigor i a la lògica. Aquest tipus de

transició o continuïtat, en el qual es vincula una notícia amb la següent, només

és possible quan existeixen un o més nexes entre ambdues notícies. En cas

contrari, estaríem davant una continuïtat forçada.

Equilibri i ritme del butlletí

En la redacció del periodista radiofònic ha de prevaler l'interessant i el

comprensible, tractat amb els aspectes formals més adequats al mitjà. Es

poden escriure notícies summament correctes però, al mateix temps, poc

radiofòniques per no haver estat pensades segons el llenguatge propi de la

ràdio. Inserir un tall de veu o una ràfega en un o un altre moment pot

determinar que el butlletí resulte més o menys àgil.

De la mateixa manera, la dimensió de cada notícia contribuirà a atorgar un

ritme concret al butlletí. Així, encadenar quatre notícies de cinquanta segons

sense corts de veu i llegides per una mateixa persona suposa, en principi,

obligar a l'oïdor a realitzar un veritable esforç d'atenció. Encara que és

l'actualitat la que ha de determinar la pauta del butlletí, aquesta actualitat ha de

presentar-se de la manera més radiofònica i atractiu possible

2.2 Informatius Principals: els diaris parlats

Amb durada àmplia, l'informatiu principal desenvolupa les notícies més

importants avançades en els butlletins. Algunes orientacions són:

• Intentar captar l'interés combinant tots els gèneres radiofònics i tots els

recursos dels Serveis Informatius.

• Evitar peces massa llargues, de manera que es garantesca el ritme de l'espai

informatiu i es promoga l'interés de l'oïdor.

• Evitar traduir la importància de la notícia en una major longitud de les peces.

La seua durada ha d'ajustar-se sempre a una proposta informativa atractiva i

àgil.

Cada notícia tindrà tantes peces com siguen necessàries per a subratllar les

claus de la notícia

3.- Gèneres informatius radiofònics

La notícia

Concebuda com un fet nou d'interés general, difós sonorament amb

immediatesa i claredat, ha de respondre al quin, qui, quan, com, on i per què

amb un llenguatge concís i senzill.

L'informador de ràdio es comunicarà amb formes verbals en present,

subratllant l'actualitat de la notícia i rebutjant els pretèrits fins a on el sentit

comú recomane. Emprarà estructures gramaticals senzilles renunciant a les

quals dificulten la comprensió dels missatges radiofònics.

Quant al contingut, s'evitarà l'excessiu volum de dades. Es tindrà especial cura

de no ser prolixos en xifres, sigles o noms poc coneguts. Si la magnitud d'una

xifra dificulta la comprensió d'una notícia, es valorarà l'ús de comparacions

que faciliten la seua comprensió.

La crònica

És una representació sonora de la realitat en la qual el periodista realitza la

narració des del lloc dels fets, des d'on descriu, compte i contextualitza els

esdeveniments aportant un estil personal.

Quant a recursos, la crònica s'articula habitualment a través del monòleg,

prioritzant el valor de la mateixa paraula, les veus gravades dels protagonistes i

els sons que puguen reforçar la representació sonora de la realitat.

L'informador ha de garantir rigor expositiu i tècnic, planificar el contingut i

l'estructura de la presentació, encara quan s'elabore una crònica mentre els

fets s'estan produint.

El text de la crònica ha d'adoptar un estil oral: elaborat no per ser llegit sinó per

ser comptat amb un llenguatge senzill i clar en el qual cada paraula ajude a

entendre el més directament possible el fet que es pretén explicar.

La celeritat que pot envoltar l'elaboració d'una crònica no impedirà que

l'informador limite la seua aportació a judicis que tinguen reflex en els fets

esdevinguts, evitant sentenciar, qualificar, enjudiciar o desqualificar. Els

elements valoratius de la crònica han de ser justificats pel periodista.

És recomanable no acabar la crònica amb un testimoniatge o cort.

El reportatge

És un gènere radiofònic que pretén narrar i descriure fets i accions d'interés per

a l'oïdor, proporcionant un context d'interpretació i anàlisi àmplia, profund, amb

la utilització de múltiples fonts. És un gènere flexible i creatiu, que pot combinar

tots els elements que constitueixen el llenguatge radiofònic.

Les temàtiques i enfocaments no estaran estrictament vinculats amb la

immediatesa. La seua durada i ubicació seran flexibles depenent de l'ambició

del mateix reportatge.

La seua emissió es produeix quan ja s'han difós els elements essencials del

fet noticiós, de manera que es cuidarà especialment la seua obertura i

presentació per provocar l'interés d'uns oïdors que ja coneixen les dades

bàsiques de la notícia. S'oferirà un enfocament original, la divulgació d'aspectes

nous sobre fets ja coneguts, la cerca de detalls reveladors i un estil creatiu i

especialment atractiu. Contemplarà les dades, les possibles narracions, els

diferents arguments, els testimoniatges dels protagonistes, els interessos

contraposats, les conseqüències i les diferents interpretacions que s'han trobat

durant la preparació i l'elaboració del reportatge. Tots aquests elements i, si fos

necessari, una correcta selecció de sons de suport s'integraran a través d'un

muntatge adequat.

L'informe

És l'exposició detallada d'un tema d'actualitat mitjançant dades no solament

recents, sinó també retrospectius i complementaris. Explica de forma neutra el

com i el perquè, les causes i les conseqüències dels fets analitzats per a

la seua millor comprensió per part de l'oïdor. És un gènere d'explicació, una

narració lineal que amplia la notícia.

És un gènere de monòleg en el qual la seua força radica en la senzillesa.

L'informador ha d'oferir un informe clar i directe, no ha d'abocar opinions

personals, encara que sí que pot recollir testimoniatges sonors de persones

que, d'una o una altra manera, són protagonistes de la notícia.

L'entrevista

En l'entrevista radiofònica el diàleg entre entrevistador i entrevistat es

complementa amb un conjunt de dades audibles que l'oïdor rep com a element

comunicatiu i que reflecteixen la riquesa expressiva del mitjà. La veu,

l'entonació, la cadència, els climes i actituds que es perceben a través del so,

etc. exerceixen una funció determinant en la comprensió i interpretació que

l'oïdor fa de l'entrevista, fins al punt de condicionar el discurs de l'entrevistat.

4.- Gèneres d'opinió

En la seua condició de servei de comunicació, la ràdio ha de subministrar totes

les informacions, dades, claus i anàlisis necessàries perquè l'opinió

pública tinga una idea total de quanta passa al seu voltant. Ha d'oferir espais

de debat que estimulen la reflexió, el coneixement de la realitat, l'actitud crítica i

la participació ciutadana.

La Ràdio no té més opinió pròpia que la que es deriva d'aquests principis

bàsics, que busquen satisfer les necessitats informatives, culturals, educatives i

d'entreteniment de la societat valenciana des de la promoció del pluralisme, la

participació i els valors constitucionals, garantint l'accés als grups socials i

polítics significatius.

En l'exercici de l'activitat informativa, la ràdio ha de diferenciar amb claredat el

que és informació i el que és opinió. Ha de garantir als ciutadans una

informació objectiva, veraç, plural i independent de qualsevol grup polític,

econòmic o de pressió, i apuntar amb total nitidesa la font de les opinions

difoses.

El debat

És un gènere d'alta eficàcia el que veus diferents aporten punts de vista

diferents o contraposats sobre un tema i la seua problemàtica.

El professional de la ràdio presentarà les diferents facetes de l'assumpte a

debat per traslladar a l'oïdor, de forma ordenada, les diferents postures i els

diferents arguments. Ha de mantenir la iniciativa del debat amb intervencions

breus i amb criteris d'actualitat, interés, equilibri i representativitat.

Des del punt de vista tècnic, s'assegurarà la claredat òptima en la seua difusió,

garantint les mateixes condicions de so per a tots els participants, encara

que intervinguen des de diferents punts geogràfics.

La tertúlia

La tertúlia aporta riquesa expressiva, anàlisi i una personalització molt intensa

en els missatges transmesos, pel que resulta essencial comptar amb un grup

plural de participants.

En ràdio la tertúlia exigeix una selecció plural i equilibrada dels seus

participants. Els tertulians han d'expressar-se sempre conforme als valors

democràtics i maneres respectuoses que són característics del nostre mitja.

Hauran d'escoltar i dialogar, assentir o discrepar amb respecte.

El moderador serà el responsable de vetllar pel compliment dels valors de

la ràdio. També controlarà el desenvolupament de la mateixa tertúlia, evitarà

digressions o intervencions massa llargues i prolixes, denunciarà i controlarà

les faltes de respecte o sortides de to per part dels participants i, especialment,

s'ocuparà de centrar la discussió sobre temes realment rellevants per a

l'interés general.

La tertúlia és una fórmula molt implantada en la ràdio valenciana i que té un

indubtable pes en la formació de l'opinió pública. No obstant això, és necessari

comptar amb tertulians que, per les exigències del gènere, posseesquen un

ampli coneixement de tots els àmbits de l'actualitat i la necessària destresa per

a oferir arguments amb el degut rigor.

El nostre mitjà està obligada a cuidar el gènere de la tertúlia mitjançant totes les

fórmules al seu abast i, en tot cas, els moderadors estan obligats a exigir als

tertulians explicacions en profunditat sobre les seues asseveracions i a

reclamar responsabilitats o rectificacions als qui atempten contra els drets de

tercers.

Els tertulians, convidats o col·laboradors hauran de tenir present a tot moment

els principis deontològics recollits en l'Estatut d'Informació.

El comentari

Com a interpretació valorativa sobre l'actualitat, el comentari es presenta en

forma de monòleg breu sense un altre complement sonor que el text elaborat

pel mateix comentarista.

En el nostre mitjà s'explicitarà l'autoria del comentari, s'aclarirà

que únicament respon a l'opinió i al punt de vista del mateix comentarista.

L'enquesta a peu de carrer

Es recorrerà a l'enquesta quan es vulga prendre el pols a l'opinió pública sobre

algun tema d'actualitat. A diferència dels sondejos, encarregats per la nostra

empresa o altres empreses (en aquest cas cal citar-les), les enquestes a peu

de carrer manquen de valor estadístic. Per tant, s'inclouran als programes o

espais informatius de la ràdio com a il·lustració sonora, sense extreure

conclusions.

Encara que l'enquesta manque de valor estadístic, el professional procurarà

prendre una mostra d'entrevistats que, per la seua condició soci

demogràfica, forme part del públic objecte d'estudi.

No han d'usar-se micròfons ocults ni gravar per telèfon sense previ avís,

excepte en casos molt excepcionals com la demostració de pràctiques

delictives que afecten l'interés públic. Quan es donen aquestes circumstàncies,

la decisió de gravar serà adoptada per l'empresa, amb el consell dels seus

assessors jurídics.

Les preguntes seran senzilles, de fàcil comprensió, sense que continguen de

manera implícita la resposta. Excepte enquestes especials, l'enunciat ha de ser

prou obert perquè les persones enquestades expressen una opinió i, en

conseqüència, s'aconseguesquen respostes significatives i interessants.

Totes les respostes són susceptibles de sortir en ràdio, encara que s'exclouran

aquelles que atempten contra els valors constitucionals

o proferesquen expressions grolleres i injuriant.

5.- La retransmissió d'esdeveniments informatius.

En la retransmissió d'un esdeveniment, el professional radiofònic ha

d'emmotllar-se al transcórrer de l'esdeveniment. Generalment s'empren formes

de retòrica especials i es recorre a la improvisació en tractar-se d'un format

sense guió. L'informador ha de mostrar habilitat per observar tot el que esdevé i

transmetre-ho amb riquesa de detalls.

Podrà cobrir espais morts amb entrevistes, recórrer a material d'arxiu,

aprofitarà per a donar l'indicatiu de l'emissora entre torns de paraula, resumirà

en titulars les intervencions o els esdeveniments ja narrats per evitar silencis.

6.- La participacio dels oidors en els espais informatius

L'oïdor té formes diferents per accedir a nostra ràdio. Com a membres

d'associacions o grups, el seu accés es regirà per les Directrius bàsiques del

Dret d'Accés, que considera legitimats per a l'exercici d'aquest dret a aquells

grups socials i polítics significatius que acrediten personalitat jurídica i

representativitat social Com a particular, l'oïdor podrà participar en aquells

programes on es demane la seua intervenció a través dels procediments que

en cada cas es determinen (telèfon, correu electrònic, sms, etc.)

El responsable de cada espai vetllarà perquè la lliure expressió de les idees

no vulnere els principis garantits per la Constitució i l'Estatut, ni drets

fonamentals de tercers. Regularà l'accés mitjançant normes

que garantesquen el compliment de les normes bàsiques d'educació, sentit

comú i civisme. Així mateix, haurà de retirar l'ús de la paraula a qui

s'expresse amb insults i termes grollers.

7.- El llenguatge en els textos informatius.

L'elaboració de textos i notícies per als espais de la ràdio haurà d'ajustar-se a

les característiques del llenguatge radiofònic així com a les normes comunes

sobre el llenguatge en ràdio que es detallen en el capítol VI d'aquest Manual

d'Estil. No obstant això, s'observaran algunes recomanacions bàsiques:

• Expressions grandiloqüents: el llenguatge radiofònic està renyit amb

la pampolositat, doncs dificulta que el missatge arribe al nombre més gran

d'oïdors.

• Adverbis temporals en l'inici. Ha d'evitar-se començar una notícia amb

l'adverbi temporal "ahir".

• Demostratius: cal restringir l'ús dels demostratius aquest, aquest i aquell.

L'oïdor no pot tornar enrere en la frase per esbrinar a quins substantius

reemplacen.

• Ocupació d'argot especialitzat: l'ús d'argot polític, científica, literària i de

qualsevol altre col·lectiu professional ha d'estar suficientment justificat. És

necessari traduir aquests termes a paraules que siguen fàcilment

comprensibles per una audiència heterogènia.

8.- El llenguatge

A- Característiques essencials del llenguatge periodístic

- Claredat.

La claredat del missatge s'aconsegueix únicament emprant un llenguatge que

siga comprensible per a tots, sense distinció de nivells de formació i culturals.

Ha d'estar construït mitjançant estructures gramaticals simples ("subjecte, verb,

complement"). El llenguatge periodístic en els mitjans audiovisuals pot ser

imaginatiu però mai complex pel qual excepte excepcions, han d'evitar les

figures retòriques i les estructures gramaticals pròpies de l'escriptura literària.

- Precisió.

El llenguatge en els mitjans audiovisuals ha de ser precís a fi d'expressar

només el que es pretén dir i no donar marge per a interpretacions errònies. Els

professionals de la informació de la ràdio han d'evitar, sempre

que sigui possible, expressions vagues en matèria de quantitat, tals com a

varis, alguns, etc.

- Brevetat.

Les frases curtes i construïdes de manera directa són les més eficaces per

transmetre una idea. La construcció ocasional d'oracions subordinades té com

a fi evitar la monotonia d'un llenguatge massa lacònic.

- Verbs d'acció.

Els verbs que expressen acció atreuen més l'atenció i, si estan ben escollits,

expressen amb més precisió el que es vol comunicar. És convenient evitar els

verbs estàtics (ser, estar) si es pot expressar la mateixa idea amb un verb de

moviment.

-Informar en positiu.

El missatge resulta més clar si es construeix en positiu. Sempre

que sigui possible, han d'evitar-se les frases negatives. Per idèntic motiu, es

prefereixen verbs en positiu com, per exemple, "rebutjar" en lloc de "no

admetre" o "prohibir" en lloc de "no autoritzar".

B- L'ordre de les paraules i de les frases. Hipèrbaton i el·lipsi.

Encara que l'ordre lògic de la frase, subjecte + verb + predicat, siga l'estructura

recomanada, és habitual que en determinats textos s'altere aquesta estructura

amb la finalitat de provocar l'atenció. Un recurs molt utilitzat, especialment en

les entradetes d'estudi en el mitja televisió, és l'hipèrbaton (invertir l'ordre que

en el discurs tenen habitualment les paraules). A voltes, la qual cosa el

periodista desitja destacar no és el subjecte sinó alguna dada substancial de la

notícia, les conseqüències del fet del qual s'informa o la manera en què s'ha

produït. Són les primeres paraules de la frase les que contenen major càrrega

informativa i capacitat de reclam.

Exemple: Més de cent cartes d'extorsió, en les quals es demanen quantitats de

fins a 100.000 euros, han estat rebudes en els últims dos mesos per

empresaris bascos i navarresos.

Exemple: Quatre-cents trenta immigrants que viatjaven en tres piragües han

estat interceptats en aigües canàries per patrullers de la Guàrdia Civil.

Una altra figura molt usada és l'el·lipsi, consistent a ometre en l'oració una o

més paraules, necessàries per a la recta construcció gramatical, però no

perquè resulte clar el sentit. En els textos periodístics podrem ometre el

subjecte o el verb i fins i tot tots dos. És molt comú prescindir del subjecte en la

primera frase d'una entradeta per generar interés sobre la base d'algun dels

elements del predicat.

Exemple d'el·lipsi de subjecte: Volia al més aviat possible la seua oportunitat de

revenja enfront de Federer i la va a tenir. Rafael Nadal jugarà diumenge que ve

la final de Roland Garrós.

Hi ha vegades que el periodista pot optar per "trencar" una regla d'or en la

redacció de textos periodístics: començar amb la notícia. En el següent

exemple d'entradeta l'espectador ha d'esperar fins a la tercera frase per saber a

què es refereix el presentador.

El principal i més noticiable és la ruptura de l'alto-el-foc permanent; no obstant

això, es posposa el moment de comunicar el fet principal i s'opta per crear

suspens i expectació anteposant elements circumstancials i, per tant, ajornant

l'aparició del subjecte i de la notícia. Aquest exemple solament és possible si

l'espectador coneix ja la notícia principal, bé perquè ha estat facilitada en

l'obertura de l'informatiu o en els titulars:

Exemple d'el·lipsi de subjecte: A pocs ha enxampat per sorpresa. Alguns

mitjans de comunicació ho anaven anticipant en els últims dies. La banda

terrorista ETA ha donat per acabat l'alto-el-foc permanent.

En altres casos, l'èxit de l'el·lipsi depén enterament de la imatge, de manera

que solament la conjunció text-imatge permetrà a l'espectador completar el

missatge i comprendre plenament el significat de la frase.

Exemple d'el·lipsi supeditada a la imatge: Vol més diners per a les guerres de

l'Iraq i Afganistan... Així ho demanava ahir al Congrés, en la presentació del

projecte de pressupostos per 2008. George Bush pretén augmentar les

despeses de defensa i energia a canvi de retallar els programes socials.

(paràgraf llegit sobre imatges de George W. Bush al Congrés)

En el següent exemple, l'el·lipsi apareix a més unida a l'anomenat estil

telegràfic, la qual cosa constitueix un doble recurs. La brevetat de les frases i

l'elisió del subjecte creen un gran ritme narratiu:

Exemple d'el·lipsi supeditada a la imatge: Fa dies (que ...) acovardint aigua i

mirant al cel. Mai havia ocorregut gens igual. Cases, camps, animals. L'ajuda

internacional encara no arriba. Les pluges torrencials han deixat un paisatge

desolador en el nord de Sri Lanka. (Paràgraf llegit sobre imatges de persones

amb galledes d'aigua, camps i pobles inundats).

C- El so del qual es pronuncia

-Puntuació

El text dels informatius de radi i televisió s'escriu per ser llegit en veu alta, bé

per l'autor o per una altra veu. Els professionals de la ràdio han d'evitar

expressions confuses, mala dicció, entonacions forçades, talls en la seqüència

fònica, accents en preposicions, etc. Tot això condueix a ritmes i formes de

lectura que, encara que puguen estar acceptats en el mitjà, gens tenen a veure

amb l'idioma espanyol.

La frase ha de ser escrita de forma clara, senzilla i pronunciar-se correctament,

amb les pauses oportunes després dels punts i comes. Tan important és

puntuar adequadament com que la lectura s'ajuste a aquesta puntuació. Les

pauses en la lectura han de coincidir amb les necessitats de respiració. És

habitual que presentadors i informadors en general puntuen o adapten els

textos al seu estil de lectura, establint pauses innecessàries que fins i tot poden

arribar a alterar o dificultar la comprensió del text.

Exemple d'error de puntuació: Una sacsejada a Orient, genera el dubte

mundial, ja que podria tractar-se d'una segona prova nuclear.

Comentari: Existeix una coma on no ha d'haver-la. La ubicació d'una pausa

entre el subjecte i el verb no és correcta gramaticalment.

Exemple d'error de puntuació: L'exministre de defensa, José Bono, ni confirma,

ni desmenteix el seu interés per l'alcaldia de Madrid.

Comentari: Existeix una coma de més, darrere de "confirma". Si és interpretada

correctament per qui la llegeix, resultarà una lectura entretallada, freturosa del

ritme adequat.

Exemple d'error de puntuació: Aquesta vegada no va ocórrer el mateix que

contra Eslovàquia, la selecció d'Espanya sub-21 no va ser capaç de remuntar

els dos gols a Itàlia.

Comentari: Una lectura literal donaria lloc a un error, ja que, en lloc de coma, ha

de figurar un punt.

Exemple d'error de puntuació: El que s'ha dit per Rivera i, per extensió de

Ciutadans, és que la seua candidatura ha sortit més que airosa dels comicis.

Comentari: La lectura literal del que està escrit ens portaria a cometre un error.

La coma situada després de "Ciutadans" hauria de situar-se després de la

paraula "extensió".

-Cacofonia i rima

Rimes i cacofonies solen ser conseqüència de la falta de revisió dels textos.

Solament en casos excepcionals poden concebre's com un recurs expressiu

per a un text informatiu. La cacofonia és, segons l'Acadèmia Espanyola, la

dissonància que resulta de la inharmònica combinació dels elements acústics

de la paraula. Es considera una cacofonia l'ús d'adverbis acabats en "ment" i

de verbs amb un mateix temps de forma continuada, paraules acabades en

"ció", "doneu" i aquelles que comencen per un mateix prefix o síl·laba.

Exemple de cacofonia: La col·laboració de les institucions en la fixació

d'objectius comuns és la condició exigida pel principal partit de la regió.

Exemple de rima: Els partits de cambres que encara no s'han disputat es

jugaran una vegada que el comité s'haja pronunciat.

D- El gènere

En espanyol, l'habitual és que existesca una forma específica per a cadascun

dels dos gèneres gramaticals, en funció de cada sexe. En bastants casos es

formen afegint un sufix a l'arrel (gat/gata), però en uns altres l'arrel de la

paraula és diferent (home/dona). També existeixen molts substantius amb una

forma única que designen éssers d'un o un altre sexe; són els anomenats

"comuns", els "epicens" i els "ambigus".

Comuns.

Tenen la mateixa forma per als dos gèneres gramaticals. Són els articles i els

adjectius els que determinen el gènere: el/la pianista; aquest/aquesta

psiquiatra; un bon/una bona professional.

Epicens

. La seua forma és única i poden ser masculins (personatge, plançó, tauró, linx)

o femenins (persona, víctima, formiga, perdiu). En aquest cas, la concordança

depén del gènere gramatical del substantiu, no del sexe del referent; així, ha de

dir-se La víctima, un home jove, va ser traslladada a l'hospital més proper.

Ambigus.

Admeten el seu ús en un o un altre gènere, sense que això implique canvis de

significat: el/l'armadura, el/la dracma, el/la mar, el/la vodka. Dels substantius

ambigus, solament ánade i cobai designen éssers animats.

El masculí gramatical dels substantius que designen éssers animats s'empra

per a referir-se als de sexe masculí, però també a l'espècie, sense distinció de

sexes: L'home és l'únic animal racional; el gat és un bon animal de companyia.

El mateix ocorre quan s'empren en plural: Els homes prehistòrics es vestien

amb pells d'animals; al meu barri hi ha molts gats. Solament és necessari

explicitar els dos gèneres quan l'oposició de sexes és rellevant: La proporció

d'alumnes i alumnes a les aules s'ha anat invertint progressivament.

Per referir-se a col·lectius mixts, s'ha estés entre els polítics i alguns periodistes

el costum d'esmentar tots dos sexes (els alumnes i les alumnes), la de recórrer

a solucions artificioses (els i les alumnes) i fins i tot les d'utilitzar en

publicacions el símbol de l'arrova (alumn@s), que no és un signe lingüístic.

Encara que semble "políticament correcte", és una incorrecció gramatical que,

en casos extrems, portaria a redaccions absurdes: Alguns i algunes alumnes i

alumnes són estrangers i estrangeres, principalment romanesos i romaneses i

xinesos i xineses.

Atenent criteris morfològics, es poden establir les següents formes:

a) Aquells la forma masculina del qual acaba en -o formen el femení substituint

aquesta vocal per una -a (bombera, mèdica, ministra), encara que hi ha

excepcions, com a testimoni o els substantius que procedeixen d'escurçaments

com otorrin, que funcionen com a comuns. En alguns casos el femení presenta

la terminació culta -isa (diaconisa) i excepcionalment hi ha veus

(vampir/vampiressa).

b) Els que acaben en -a solen ser comunes (astronauta, cineasta), així com els

formats amb el sufix -ista (pianista, taxista). Excepcionalment, de modista s'ha

generat modista.

c) Els que acaben en -i tendeixen a funcionar com a comunes (conserge).

Alguns tenen formes femenines específiques amb els sufixos -aquesta, -isa o -

ina (/alcaldessa, sacerdotessa, heroïna). En alguns casos s'han generat

femenins en -a (dependenta).

d) Els que acaben en -i o en -o funcionen també com a comunes (maniquí,

gurú).

i) Quant als acabats en - i, el femení de rei és reina, mentre que els que prenen

modernament aquesta terminació funcionen com a comunes: el/la joquey.

f) Els que acaben en -or formen el femení afegint una -a (escriptor/escriptora),

i en alguns casos la terminació -triz (actor/actriu).

g) Els que acaben en -ar (militar), -er (xofer), -anar, (faquir) o -ur (àugur),

funcionen avui normalment com a comuns, encara que existeixen formes

femenines acabades en -aquesta o en -a, d'un ús poc comú (xoferesa,

batxillera).

h) Els aguts acabats en -n i en -s formen normalment el femení afegint una -a

(ballarí/ballarina, déu/deessa), excepte baró (baronessa) i histrión (histrionisa).

Altres excepcions són ostatge i edecán, que són comunes. Les paraules planes

acabades en -n i en -s també funcionen com a comunes (el/la barman).

i) els que acaben en -l o -z tenen a funcionar com a comunes (corresponsal,

portaveu), encara que alguns han desenvolupat un femení en -a (regidora,

jutgessa).

j) Independentment de la seua terminació, són comunes els noms de graus

militars (cap, tinent, etc), els que designen al músic per l'instrument que toca

(bateria, contrabaix), i els substantius compostos que designen persones

(mandamás, casatalents).

k) Quan el nom d'una professió o càrrec està format per un substantiu i un

adjectiu, tots dos elements han d'anar en masculí o femení depenent del sexe

del referent (la primera ministra).

Es recomana que els noms comuns quant al gènere, com a jutge o pilot,

s'utilitzen tant per a home com per a dona. D'aquesta forma es preferirà el

jutge/la jutge, encara que estiga reconegut el terme jutgessa. En la resta de

professions s'usarà el femení acceptat: mèdic/mèdica, advocat/advocada,

enginyer/enginyera, arquitecte/arquitecta, etc

El gènere de països i ciutats depén sobretot de la terminació. En general, els

noms de països que acaben en -a àtona concorden en femení ("La vella

Espanya), mentre que els acabats en -a tònica o en una altra vocal i en

consonant, solen concordar en masculí ("El Mèxic d'avui").

D'igual forma, les ciutats que acaben en -a solen concordar en femení ("La

Còrdova romana"), mentre que les que acaben en una altra vocal o en

consonant solen concordar en masculí, encara que gairebé sempre és possible

la concordança en femení. També admeten els dos gèneres quan s'anteposen

tot i tota ("Tot/tota Madrid va sortir al carrer per celebrar la victòria").

El gènere de les abreviatures concorda generalment amb el de la paraula que

s'abreuja (el llicenciat/ el lcdo; la llicenciada/ la Lcda..). En el cas de les sigles i

els acrònims, adopten normalment el gènere de la paraula principal de la

denominació completa: el PSOE / el Partit Socialista Obrer Espanyol;

el teleñeco, de televisió i ninot.

E- Els verbs

L'infinitiu es defineix com a forma verbal no personal perquè manca de

perspectiva temporal i no és susceptible d'accidents (gènere, nombre, manera,

aspecte, etc.). Posseeix una doble naturalesa, atès que pot construir

indistintament sintagmes verbals i nominals.

Funcions:

Subjecte: Voler és poder

Atribut: Voler és poder

Complement predicatiu: Et vaig veure arribar

Complement directe: Vull comprar un cotxe

Complemento indirecte: Va dedicar la seua vida a fer el ben

Suplement: Va tractar d'enviar una carta immediatament

Complement circumstancial: Ho va comprendre tot en parlar amb ell

Complement del nom: M'agrada la seua manera de vestir

Complement de l'adjectiu: És difícil de conéixer

Complement de l'adverbi: Va marxar després de saludar a

tots

Usos correctes:

En els casos anteriors, en oracions complexes

Com a verb principal d'una perífrasi

En ordres generalitzades: No fumar; girar a la dreta; a menjar

Usos incorrectes:

Quan substitueix a la segona persona del plural de l'imperatiu: Callar (en lloc de

calleu)

L'infinitiu de generalització per omissió d'un verb d'intenció o un verb en forma

personal: abans de res, dir-los que....., recordar finalment que...., insistir que....

Quan s'usa la construcció a + infinitiu, la qual cosa constitueix un gal·licisme:

assumptes a tractar, temes a debatre, tasques a realitzar, etc. No obstant això,

hi ha casos en els quals aquesta construcció és admesa, com es veurà més

endavant.

Quan l'infinitiu funciona com a verb principal i va al principi d'una frase ens

trobem amb l'anomenat infinitiu introductori o infinitiu fatic. L'infinitiu en cap cas

ha d'usar-se com a verb principal d'una oració, encara que és alguna cosa que

succeeix amb freqüència en els mitjans de comunicació.

Aquest ús de l'infinitiu es dóna principalment amb els anomenats "verbs de dir",

entre els quals es troben, a més de dir, altres verbs com expressar, recordar,

destacar, afegir, informar, manifestar, indicar, assenyalar, afirmar, declarar, etc.

Per tant, és incorrecte pronunciar frases com "Informar-los que s'ha cancel·lat

la visita del Primer Ministre rus", "Destacar la gran actuació del davanter

Llorente" o "Finalment, recordar que demà coneixerem les dades de l'atur". En

aquests casos, el correcte és "Els informem que..." , "Cal destacar la gran

actuació...", "Finalment, els recordem que demà...".

Substantiu + a + infinitiu: assumptes a tractar, problemes a resoldre

Es considera que en l'àmbit de l'economia estan ja consolidades expressions

com a quantitat a ingressar i quantitat a deduir. Ocorre el mateix en el terreny

administratiu i periodístic amb expressions com a temes a tractar, problemes a

resoldre, exemple a seguir, etc. L'ús d'aquesta construcció, que és un

gal·licisme, és freqüent quan funciona com a subjecte o com a atribut en

oracions copulatives: Els temes a tractar són dos; Aquestes són les qüestions a

dilucidar.

Es recomana atendre les següents orientacions:

a) Si la preposició a admet la seua substitució per les preposicions per o para,

o el relatiu que, sense que sigui necessari canviar l'estructura de la construcció

i sense que canvie el significat, ha de rebutjar-se la construcció galicada: Tenim

dos assumptes a tractar (millor Tenim dos assumptes que tractar); No hi ha

més assumptes a discutir (millor No hi ha més assumptes que/per/per discutir).

Pel que fa a l'ús de per en lloc de a, és necessari assenyalar que la construcció

amb per posseeix un matís significatiu addicional; així, no és exactament el

mateixa quantitat per pagar que quantitat a pagar: quantitat per pagar és

'quantitat que queda encara per pagar', i implica que s'han satisfet altres

pagaments anteriorment, mentre que quantitat a pagar és, simplement,

'quantitat que cal pagar'.

b) El verb en infinitiu ha de ser transitiu, doncs en tals construccions l'infinitiu té

valor passiu; per tant, no són admissibles oracions com El lloc a barallar serà

les Vegas (doncs no es diu barallar un lloc, sinó en un lloc); La qüestió a parlar

en la reunió és d'escassa importància (doncs no es diu parlar una qüestió,

sinó d'o sobre una qüestió).

c) L'infinitiu ha d'estar en forma activa, ja que els infinitius d'aquestes

construccions ja tenen valor passiu: El tema a ser tractat presenta dificultats

(correcte: El tema a tractar).

d) Són normals aquestes construccions amb substantius abstractes com a

assumpte, tema, exemple, qüestió, aspecte, punt, quantitat, problema i uns

altres similars, i amb verbs del tipus de realitzar (s'evita fer per raons de

cacofonia amb la preposició a: tasques a fer), executar, tractar, comentar,

dilucidar, resoldre, tenir en compte, considerar, ingressar, deduir, desgravar,

descomptar, etc. Però no han d'estendre's a un altre tipus d'enunciats, amb

altres verbs en infinitiu i amb substantius que no siguen abstractes: Els maons

a posar estan en la furgoneta; Els llibres a llegir es troben en la taula.

i) En molts casos, l'ús d'aquesta construcció és superflu i, per tant, evitable;

així, en una oració com Juan és un exemple a seguir per tots nosaltres, la

seqüència d'infinitiu a seguir és prescindible: Juan és un exemple per tots

nosaltres.

El gerundi és una forma verbal impersonal que expressa simultaneïtat o

anterioritat de l'acció amb el temps en què es parla. Les normes bàsiques d'ús

són les següents:

En la majoria dels casos, el subjecte del gerundi ha de coincidir amb el subjecte

de l'oració principal

Correcte: El ponent va defensar les seues conclusions recolzant-se en les

dades ministerials (és el mateix subjecte, el ponent, qui defensa i es recolza).

Incorrecte: Ens trobem als diputats bromejant en l'hemicicle (el subjecte és

"nosaltres" però el gerundi es refereix als diputats). L'ambigüitat s'eliminaria si

diguérem: Ens trobem als diputats, que estaven bromejant en l'hemicicle.

L'acció del gerundi ha de ser anterior o simultània a la del verb principal. Per

tant, ha d'evitar-se l'anomenat gerundi de posterioritat.

Correcte: L'altre dia vam agafar un refredat caminant sota la pluja sense

paraigua (el subjecte concorda -nosaltres- i ambdues accions són simultànies

-caminar i agafar un refredat-)

Incorrecte: La víctima va ser agredida a la seua casa, morint hores després a

l'hospital. És l'anomenat gerundi de posterioritat. El correcte seria: la víctima va

ser agredida a la seua casa i va morir hores després a l'hospital.

Incorrecte: El nou titular de Justícia va ingressar a la universitat en 1970,

graduant-se cinc anys després. (Graduar-se és posterior a ingressar a la

universitat.)

L'acció que expressa el gerundi ha d'interpretar-se com una circumstància (de

temps, manera o condició) de l'acció del verb principal. És a dir, la funció del

gerundi és sempre de complement circumstancial. L'ús del gerundi serà

correcte si expressa en quin moment, de quina manera, per què motiu o amb

quina condició es dóna l'acció principal. Exemples correctes:

Eduard ha aprovat les matemàtiques copiant

Faràs ben posant un cadenat en la bicicleta

El gerundi és un modificador del verb i, per tant, no pot qualificar a un

substantiu.

Incorrecte: El Govern ha aprovat un decret regulant les importacions asiàtiques.

els orígens d'aquest condicional és francés i també es denomina condicional de

rumor o condicional de precaució. No es recomana el seu ús en textos

periodístics. Segons els casos, es recomana substituir aquest tipus de

condicional per altres fórmules conjecturals, com segons diuen, possiblement,

es creu que, etcètera.

D'altra banda, si alguna cosa espera l'espectador/oïdor/lector d'un mitjà

informatiu són notícies i certituds, no el contrari. L'ocupació del condicional de

possibilitat cal reservar-ho per a situacions excepcionals, atès que genera

incertesa. Pense's a més que basar una informació en una mera hipòtesi pot

causar un dany difícilment reparable.

Hi haurà ocasions en què citar la font permeta prescindir del condicional i

reforçar la certitud i/o la qualitat de les dades exposades.

Exemple: La família del presumpte estafador s'hauria embutxacat 200.000

euros.

Suggeriment: Segons fonts policials, la família del presumpte estafador s'ha

embutxacat 200.000 euros.

La perífrasi verbal és la unió de dos verbs que funcionen conjuntament com a

nucli del predicat; d'ells, l'auxiliar, que és el que es conjuga, aporta les marques

gramaticals de temps, nombre i persona, a més d'alguns matisos significatius,

com a obligació, reiteració, durada, etc.; i el principal o auxiliat, que apareix en

una forma no personal (infinitiu, gerundi o participi), aporta el significat lèxic

principal: hem de marxar-nos a casa; he tornat a llegir la teua novel·la; el teu

germà segueix dormint.

El problema sorgeix quan la perífrasi no compleix cap funció i es constitueix en

un innecessari allargament del verb. Aquest tipus de perífrasi s'ha convertit en

una moda periodística que solament contribueix a dilatar la frase sense aportar

més significats o matisos, atès que en la majoria dels casos es pot expressar el

mateix amb menys paraules:

Exemple: Avui hem volgut acostar-nos a les costes llevantines. Els nostres

reporters han comprovat com el bon temps ha transformat platges fins a ahir

desertes.

Suggeriment: Avui ens hem acostat a les costes llevantines.

Exemple: Hem pogut veure com a primera hora de la tarda sortia de l'hospital.

Suggeriment: Hem vist com a primera hora de la tarda sortia de l'hospital.

Exemple: Segons hem pogut saber

Suggeriment: Segons hem sabut o, simplement, hem sabut

És aconsellable fitar l'ús d'adjectius i adverbis en els textos informatius i

utilitzar-los únicament quan tinguen ple sentit, és a dir, quan contribuesquen a

descriure o definir qualitats que enriquesquen la informació o les dades en què

se sustenta. Els adjectius han de servir per a explicar millor els fets, no per

expressar valoracions.

Tant els adjectius superlatius com els adverbis en"ment" són d'ús comú en els

textos periodístics (molt freqüent en la informació esportiva) i poques vegades

milloren la qualitat de la notícia. Lluny d'aportar més informació, poden acabar

convertint-se en un tòpic.

Quan existeixen diversos elements que precedeixen al verb, els periodistes de

vegades apliquen la concordança amb l'element més proper al nucli del

sintagma verbal. No obstant això, la concordança ha d'efectuar-se amb el

subjecte, encara que estiga molt separat del verb.

Exemple: La patronal bancària ha afirmat que ens trobem en el mes amb

l'índex d'impagaments més elevats dels últims tres anys.

Amb freqüència es plantegen dubtes sobre si usar singular o plural quan

apareix l'estructura Subjecte de quantificador + de + substantiu en plural. Els

substantius quantificadors són aquells que, sent singulars, designen una

pluralitat d'éssers de qualsevol classe; la classe s'especifica mitjançant un

complement amb del nucli del qual és, normalment, un substantiu en plural: la

meitat dels animals, la majoria dels professors, la resta dels llibres, el deu per

cent dels votants, un grup d'alumnes, infinitat d'amics, multitud de problemes,

etc. La major part d'aquests quantificadors admeten la concordança amb el

verb tant en singular com en plural, depenent de si es jutja com a nucli del

subjecte el quantificador singular o el substantiu en plural que especifica

la seua referència, sent majoritària, en general, la concordança en plural. Per

tant, és correcte escriure "la majoria de metges ha secundat l'atur" i també ho

és "la majoria de metges han secundat l'atur". El mateix ocorre amb altres

casos com "Una vintena de persones aclamava/aclamaven al futbolista"; no

obstant això, quan el verb porta un atribut o un complement predicatiu,

solament és normal la concordança en plural: "La majoria d'aquests animals

són molt lents","La immensa majoria dels hotels de la zona estaven buits". Els

substantius quantificadors que s'usen sense determinant (infinitat, quantitat,

multitud) estableixen la concordança obligatòriament en plural, doncs, en

realitat, formen amb la preposició d'una locució que determina al substantiu

plural, que és el veritable nucli del subjecte: "Infinitat de veïns van acudir a la

concentració", "Quantitat de grups van sortir a buscar al nen desaparegut".

D'altra banda, sempre ha de mantenir-se la concordança de gènere dels

nombres cardinals (un, una) amb els substantius als quals acompanyen. El

correcte és "vint-i-una persones" o "seixanta-una dones". És incorrecte "vint-iun

persones" o "seixanta-un dones". En canvi, si apareix el quantificador "mil",

els cardinals poden concordar tant amb "mil" com amb el substantiu; és

correcte dir tant "vint-i-un mil persones" com "vint-i-una mil persones".

En l'estil directe es reprodueix textualment una frase d'un protagonista. Es

tracta d'un recurs que, tant en radi com en televisió, ha d'utilitzar-se

excepcionalment, de manera d'acord amb la transcendència del que s'ha dit pel

protagonista i, preferiblement, precedit d'una frase explicativa o justificativa en

la qual quede clar qui és l'autor de la cita. Si no existeix una frase

que antecedesca a la cita, l'espectador/oïdor tendirà a atribuir al presentador o

periodista l'autoria del que està dient. Encara que és habitual escoltar una

entradeta la primera frase de la qual és una cita, el recurs deixa de ser-ho quan

s'abusa d'ell:

Exemple d'estil directe: "Les nous preus dels aparcaments són un engany". Ho

diu l'Organització de Consumidors i Usuaris una setmana després de l'entrada

en vigor de les tarifes per minut.

En qualsevol dels casos, podrà ser un recurs vàlid sempre que la cita i les

frases anterior/posterior sigues llegides/entonades adequadament.

És més comú l'ús de l'estil indirecte, en la televisió i la ràdio, normalment

associat a verbs com "dir", "afirmar", "afegir", etc. Precisament un dels riscos

d'aquest estil és incórrer en l'abús dels verbs citats. Un altre perill de l'estil

indirecte és no aclarir l'autoria d'una frase literal. En el següent exemple d'estil

indirecte és probable que l'espectador/oïdor entenga que es tracta d'una frase

literal pronunciada pel President del Govern. No obstant això, encara

que resulte obvi dir-ho, l'espectador/oïdor no veu l'entrecomillat; per tant, el

periodista haurà de valorar en quines ocasions convé recalcar que es tracta de

paraules literals. Si la cita forma part d'una entradeta d'estudi en

el mitja televisió, la lectura del presentador (en aquests casos és freqüent que

el presentador deixe de mirar a la càmera i baixe la mirada al paper) serà

definitiva perquè l'espectador entenga que es tracta d'una frase literal:

Exemple d'estil indirecte: El president de la Generalitat ha dit que el de la pau

és "un camí que només pot iniciar-se i recórrer-se en la renúncia completa a la

violència".

A la web, quan s'utilitza l'estil directe es reprodueix textualment ho ha que ha dit

una persona entre cometes. Hi ha tres formes diferents de fer-ho. Exemple:

a) Algú ha dit: "U"

L'actor Luis Tosar ha afirmat després de rebre el Goya per Cel·la 211: "Jo la

alegria més gran de la nit ja me l'he portat fa una estona i ara estic una mica de

baixó".

b) "...", ha dit algú

"Jo la alegria més gran de la nit ja me l'he portat fa una estona i ara estic una

mica de baixó", ha afirmat l'actor Luis Tosar després de rebre el Goya per

Cel·la 211.

c) "..." - ha dit algú - "...".

"Jo la alegria més gran de la nit" - ha dit Luis Tosar després de recollir el seu

Goya - "ja me l'he portat fa una estona i ara estic una mica de baixó".

En l'estil indirecte, el que s'ha dit pel protagonista s'explica en una subordinada

introduïda per 'que'. En aquest cas cal tenir en compte el canvi en els temps

verbals i de determinats pronoms. En aquest exemple, algunes de les

expressions poden anar entrecometes.

- Correcte: L'actor Luis Tosar ha assegurat que la "major alegria de la nit" ja la

hi ha portat fa una estona i que ara està "una mica de baixó".

- Incorrecte: Després de rebre el Goya per Cel·la 211, l'actor Luis Tosar ha

afirmat que "la alegria més gran de la nit ja me l'he portat fa una estona i ara

estic una mica de baixó".

9.- GLOSSARI, PROTOCOL I TRACTAMENT POLITIC.

-A- Glossari de termes utilitzats en el llenguatge radiofònic

- Ambient sonor

Conjunt de senyals acústics que recreen el marc i l'atmosfera d'un espai o

secció radiofònics.

- Careta

Senyal sonor que sobre la sintonia o fons musical inclou crèdits, títols fixos i

altres textos sobre els continguts d'un espai de ràdio.

- Cortineta

També cridada ràfega, és el senyal sonor que separa seccions, notícies o

paràgrafs en un espai radiofònic. En determinades ocasions compleix una

funció gramatical: si la seua durada és de 4 segons equival al punt i seguit; les

de 8 segons corresponen a un punt i aparti.

- Falca

Muntatge breu, que pot incloure música, paraula i altres recursos sonors,

destinat a la venda d'un producte comercial (tascó publicitari); o a captar

audiència per a un espai de ràdio (tascó promocional).

Una altra modalitat de falca és aquella que avança alguns temes que es van a

desenvolupar en un espai radiofònic. Rep el nom de tascó de contingut o, més

col·loquialment, "píndola".

- Declaracions

Expressions orals de protagonistes o persones destacades en els àmbits

polític, econòmic i social, sobre assumptes d'interés general.

-Entradeta

Text breu que, en programes i espais informatius, busca captar l'atenció de

l'oïdor davant la notícia, entrevista o reportatge que s'emet a continuació. Ha de

donar claus i avançar els continguts, però no desenvolupar-los.

- Entrevista

Gènere informatiu que, en la seua variant radiofònica, consisteix en l'emissió de

preguntes i respostes intercanviades entre professionals d'una emissora i

protagonistes de l'actualitat o experts en determinats temes.

- Efecte sonor

Serveix per a accentuar un instant concret d'un espai de ràdio. Pot incloure

música, paraula i altres recursos. S'utilitza quan es desitja subratllar una

situació, destacar a un personatge, etc.

- Guió de continuïtat

Escrit que recull, amb tots els detalls necessaris per a la seua realització, el

contingut d'un programa de ràdio. Inclou textos de les locucions del

presentador, fonts de so externes (connexions, unitats mòbils, etc.), recursos

sonors i les instruccions tècniques per al control.

-Impressió

Expressions orals que reflecteixen els punts de vista d'algú sobre determinats

fets.

- Indicatiu

Muntatge sonor molt breu que identifica a una emissora davant l'oïdor. Inclou

música, paraula i qualsevol recurs radiofònic. Per exemple, Ràdio Cinc, tot

notícies: la informació a l'instant.

- L'escaleta

Esquema posterior a l'elaboració del guió. Equival a una pauta que reflecteix de

forma precisa les dades que anteriorment eren només estimatius: temes,

temps, peus o finals de frases i, ara sí, indicacions tècniques.

-Marc immediat

Concepte sociològic que defineix l'entorn proper (domèstic, familiar, laboral,

etc.) de les persones.

- Microespai

Unitat temàtica de la programació d'una emissora que, en temps breu i amb

estructura pròpia, tracta sobre notícies, assumptes o personatges. Pot realitzarse

amb tots els recursos tècnics i narratius propis dels espais de major durada.

-Pauta

Esquema previ al guió que conté l'estructura d'un espai radiofònic. En ell

figuren els blocs temàtics i la durada estimada de cadascun d'ells, però

s'exclouen textos de locució i instruccions tècniques.

-Punt

Recurs radiofònic que té la mateixa funció que l'indicatiu, però aplicat no a

l'emissora, sinó a un espai concret de la seua programació.

-Ràdio convencional

Emissora que alterna a la seva programació tot tipus d'espais i formats

radiofònics. La seua graella pot ser horitzontal, quan manté diàriament els

mateixos espais a les mateixes hores; o vertical, si hi ha una programació

diferent cada dia de la setmana

- Ràdio temàtica o monogràfica

Emissora la programació de la qual tracta exclusivament sobre una matèria

genèrica (economia, esports, música clàssica, religió...) i utilitza varietat de

formats radiofònics. Aquesta última característica la distingeix de la ràdiofórmula.

- Ràdio-fórmula

Tipus de programació que es caracteritza per incloure continguts similars en

una graella diària única. El terme defineix també a les emissores que

posseeixen aquesta programació. En general, solen ser musicals i tenen un

esquema formal bàsic, que es repeteix durant tot el dia.

- Roda de corresponsals

Roda radiofònica els participants de la qual són els corresponsals i enviats

especials a l'estranger.

- Roda d'emissores

Roda radiofònica en la qual participen informadors de diferents delegacions

d'una cadena. Normalment gira entorn d'un tema o notícia concrets.

- Roda radiofònica

Format que consisteix en connexions simultànies mitjançant múltiplex. Sol estar

dirigida per un presentador que coordina, des de l'estudi central, les

intervencions dels participants. Secció Cadascun dels apartats formals o

temàtics en què es divideix un espai radiofònic.

- Sintonia

Senyal sonor, generalment una melodia, que marca el començament i el final

d'un espai radiofònic. Serveix per a identificar-ho entre els altres.

- Sondeig

Enquesta, realitzada per empreses demoscòpiques o la mateixa emissora,

per conèixer l'estat d'opinió de l'audiència davant un assumpte o notícia

d'actualitat.

- Testimoniatges

Expressions orals dels protagonistes o testimonis de determinats

esdeveniments que transmeten les seues experiències sobre aquests.

B- Protocol tractament

-Dret a conéixer les condicions de la seua participació.

Les persones i institucions convidades a participar en els espais de

la ràdio seran informades de les condicions essencials de la seua participació,

entre elles, si serà emesa totalment o parcialment i si serà -en funció del mitjàen

directe o diferit. Els convidats tenen dret a conéixer la identitat d'altres

persones convidades, si n'hi hagués, al mateix espai.

-Permisos i sol·licituds de participació.

Els professionals de l'emissora cursaran una petició per escrit quan així

ho requeresca la persona o institució convidada i sempre que no

es lesionen els drets dels professionals.

-Permisos d'enregistrament.

Quan una persona o institució requeresca una sol·licitud o permís per a l'accés

a les seues instal·lacions o al personal d'aquestes, els professionals de

la ràdio vetllaran perquè no es vulneren els seus drets ni la seua llibertat

editorial amb condicions inacceptables.

-Selecció de fragments d'una intervenció.

En el supòsit de participacions que vagen a ser editades o emeses parcialment,

seran exclusivament els professionals de la ràdio els qui, en funció dels seus

criteris professionals, trien lliurement els fragments que seran emesos. En

qualsevol cas, les declaracions que s'editen han de situar-se en el seu context i

reflectir el que va voler dir l'entrevistat. Els convidats no podran imposar cap

condició ni criteri, ni abans ni després de la seua participació.

-Preguntes pactades i qüestionari previ.

Els convidats que vagen a ser entrevistats no tenen dret a exigir qüestionari

previ ni a pactar aquest qüestionari. Sí que podran, en canvi, sol·licitar ser

informats sobre els assumptes genèrics objecte de l'entrevista.

-Accés previ a l'emissió.

Els convidats que hagen col·laborat en algun espai de la ràdio no tenen dret a

llegir, sentir o visionar aquest espai abans de la seua emissió o publicació tret

que, de manera excepcional, per la rellevància dels continguts, s'haja pactat el

contrari. Si es tracta de continguts que afecten menors, aquest pacte només cal

fer-se amb els seus representants legals.

C- Informació política

Els professionals de la ràdio actuaran amb absoluta independència, sense

que puguen rebre instruccions, directrius o qualsevol classe d'indicació

imperativa del Govern ni de l'Administració General de l'Estat, grups polítics,

econòmics, socials o altres institucions o entitats.

- Informar sobre el Govern.

És coherent que la informació sobre el Govern ocupe més temps i espai que la

informació sobre altres entitats polítiques perquè els seus actes i omissions

repercuteixen directament en la vida dels ciutadans i han de ser suficientment

difosos i explicats. No obstant això, aquesta obligació ha de ser compatible

amb l'actitud periodística que els professionals de la ràdio han de dispensar a

tot tipus d'informació: recerca i comprovació de dades i, en aquest cas, cerca

de respostes/valoracions dels partits de l'oposició i/o dels diferents grups

socials.

- Informar sobre l'activitat política.

Deure informar sobre l'activitat política implica també el seu seguiment crític i

independent. L'exigència de qualitat i veracitat obliga als professionals de

la ràdio a ressaltar els elements contradictoris i/o polèmics de l'actualitat,

denunciar les deficiències dels serveis públics i dels seus administradors,

aprofundir en els casos de corrupció quan n'hi hagués i contribuir al fiançament

d'una cultura democràtica i participativa.

- Rodes de premsa i declaracions polítiques.

Els professionals de la ràdio han d'anar més enllà del "periodisme de

declaracions". Incloure una declaració no sempre millora una informació. Els

professionals de la ràdio han d'oferir al costat d'aquestes declaracions/opinions,

si foren rellevants, les reaccions provocades i les dades comprovades

que permeten a l'audiència fixar la seua pròpia opinió.

- Identificació de polítics.

Sempre que s'informe sobre assumptes referits a un càrrec públic, els

professionals de la ràdio han de reflectir, al costat de la seua identitat, el partit o

força electoral al qual pertany.

10.- Qüestions de sensibilitat social

Quant al tractament de determinades qüestions de sensibilitat social, seguirem

les recomanacions següents:

•Qüestions racistes i xenòfobes.

-No incloure grup ètnic, religió o cultura si no és estrictament necessari per a la

comprensió global de la notícia. Evitar donar la dada de la nacionalitat quan és

quelcom negatiu: "un romanés va robar un cotxe".

-Mai s'usaran termes que resulten ofensius a col·lectius o persones: "Li va

enganyar com un xinés".

-La definició "raça humana", engloba a tota la humanitat. Per si mateixa una

raça o ètnia, no determina el comportament de cap humà. Hi ha hòmens i

dones que es comporten en un moment determinat de manera concreta. Per

tant evitarem expressions com "una baralla d'uns individus de raça gitana". Si la

cultura, la religió, el color o l'ètnia es converteixen en determinants, fem un pas

arrere en el respecte i la integració.

-Buscar informació en les mateixes fonts de les minories ètniques i cuidar les

informacions que es donen dels seus països d'origen.

-S'ha de prendre postura a favor d'una perspectiva multicultural.

. -No hi ha els immigrants il·legals, hi ha persones en situació administrativa

irregular. Es parlarà de sense papers, sense permís de residència i altres

situacions. És preferible no utilitzar el terme immigrants, és millor dir tunisencs,

magribins ... sense entrar a adjectivar-los. Un immigrant hauria de ser,

simplement "una persona que ha nascut en un lloc diferent del que viu i

s'ha instal·lat, o pretén instal·lar-se entre nosaltres de manera estable"

•Qüestions de sensibilitat social.

-Respecte a les persones que pateixen una malaltia se'ls anomena malalt:

"malalt de sida, malalt de tuberculosi o malalt mental", no usarem termes que

puguen resultar pejoratius: "un sidos, un tuberculós, un trastornat..."

-S'evitarà parlar "d'ancians" o "persones de la tercera edat", es parlarà de

persones i si cal referir-se a l'edat, es donarà la dada.

-Se serà especialment respectuós al referir-se a alguna discapacitat, evitant en

tot moment els adjectius que ells o les seues famílies consideren pejoratius.

-Se serà vigilants quant a la defensa i protecció de la infància i el seu correcte

desenrotllament.

•Violència de Gènere.

-El gènere només és un concepte gramatical, és a dir, una taula és del gènere

femení, però no del sexe femení. Quan parlem de violència de gènere se

suposa que ens referim a la violència masclista. Diguem llavors "violència

masclista" o "violència sexista". En açò cal ser durs inclús amb les paraules.

Sense cap gènere de dubtes.

•Sexisme.

Al dirigir-nos des de La Ràdio a milers de persones caldrà mostrar un estil

acurat per a no mantindre, i menys potenciar, fórmules injustes de la nostra

societat. És difícil eludir el gènere especificant els dos gèneres, perquè això

ens portaria a frases redundants, "tots i totes", però si hem de cuidar algunes

normes bàsiques per a un ús no sexista de l'idioma respectant al mateix temps

les regles de la llengua: - ús del genèric plural: parlem de professorat o alumnat

en compte dels "professors" o "els alumnes".

- L'home com a genèric singular: evitem parlar "dels drets de l'home" si podem

dir "els drets de la persona" o "els drets humans".

- Si tenim necessitat d'acudir a un exemple evitem els estereotips de

repartiment de tasques: dones com a ames de casa, mares, esposesU

• Sensibilitat

-Enfront de la fredor de les xifres cal humanitzar les informacions.

Junt amb la dada que han sigut acomiadats 100 operaris caldrà comptar la

història humana, el cas personal d'algun d'ells. No sols comptem el què, també

les seues conseqüències.

• La nostra cultura i el valencià.

- En tots els nostres programes ens dirigirem en valencià a col·laboradors,

entrevistats i invitats quan siga està la llengua en què estos s'expressen.

- Fomentarem l'ús del valencià, perquè amb naturalitat forme part del

desenrotllament quotidià de l'emissora, tenint com a referència normativa

l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. - En els programes que emetem en

valencià, per a resoldre dubtes i tindre unes directrius i orientacions en el seu

ús, prenent com a referència el Llibre d'Estil per als mitjans audiovisuals en

valencià (LEMAV) de l'AVL. - La Comunitat Valenciana és la nostra terra, el

nostre origen i el lloc on vivim, ens interessa i per això és un dels objectius

prioritaris de la programació.

- Difondrem la nostra història, llengua, cultura, Institucions, patrimoni, festes i

costums.

- Potenciarem els nostres artistes i creadors, actuals o del nostre passat, per a

això divulgarem les seues obres: la literatura, el teatre i l'opera, les arts

plàstiques i escèniques, els compositors i músics, etc.

- Donarem a conéixer l'aportació dels valencians a la humanitat, siguen

personatges històrics o actuals, ja siguen científics, inventors, arquitectes,

enginyers, filòsofs, pensadors socials, comerciants, navegants, exploradors,

etc.

- Ajudarem a potenciar i divulgar la nostra indústria, agricultura, artesania i

turisme. - Difondrem el treball de les nostres institucions i el valor dels nostres

pobles i ciutats